Una esquerda a la història

L'arqueòleg Joan Menchon Bes i el geòleg Màrius Vendrell Sanz, el dia 19-02-2016 a l'Ajuntament de Torà, van explicar-nos el seu treball, estudis i anàlitiques fetes a la Torre de Vallferosa. En part publicat a "Tribuna d'Arqueologia 2011-2012". Donat que el document és anterior a l'any 2016, en aquesta explicació ens van dir que ja disposaven dels resultats de totes les proves i analítiques i que totes apuntaven a que la Torre estava construïda en una sola fase constructiva i entre els segles VII i VIII.

Si la Torre de Vallferosa sempre ha estat un enigma, a partir d'ara no sabria com qualificar la seva singularitat i fins on pot arribar la seva influència o repercussió.
S'obren tants dubtes, portes i qüestions que difícilment es podran aclarir en varies generacions.

Felicitem-nos doncs, per tenir la torre en peu i poder-ne gaudir, alhora de poder fer volar la imaginació a plaer.

Servei d'Arqueologia i Paleontologia
Direcció General d'Arxius, Biblioteques, Museus i Patrimoni
TRIBUNA D'ARQUEOLOGIA 2011-2012

PRESENTACIÓ D'UNA PART DEL PUNT 12 REFERIT A LA TORRE-CASTELL DE VALLFEROSA.

El document "Tribuna d'Arqueologia 2011-2012" editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial 4.0 Internacional de Creative Commons. Se'n permet la còpia, la distribució i la comunicació pública sense ús comercial, sempre que se'n citi la font.

12. La torre de Vallferosa (Torà, Segarra): cronologia i construcció
Joan Menchon Bes

Què ens diu la documentació:

La lectura lineal de la informació documental dóna en principi un element important a l'hora de datar els edificis històrics, i alhora pot ser generador de bucles historiogràfics: un edifici es data en un moment històric determinat segons les citacions documentals que se'n fan i no segons el seu context, les seves característiques o l'estudi arqueològic. Per altra banda, la manca de documentació diplomàtica especialment de períodes com l'antiguitat tardana
o l'alta edat mitjana, així com un escàs coneixement dels materials arqueològics i jaciments ens ha portat a pensar en àmplies franges sense ocupació humana o, en el millor dels casos, en una ocupació residual o desestructurada. Neixen així períodes epistemològicament foscos, encara més emboirats per la historiografia amb conceptes com desert, frontera o la discussió de la petjada andalusina en les nostres terres.
La documentació diplomàtica més antiga que ens parla de Vallferosa és del segle XI, quan feia temps que aquestes contrades eren ja en mans dels feudals. El terme apareix com a afrontació en diplomes del 1031, el 1033 i el 1038 (Baraut, 1982, 51-52). I el castell o kastrum de Valle Frausa no es documenta fins al 1052, en una venda d'un alou en el castrum de Llanera (Serra Vilaró,1910, 4). Ja al 1096 Guillem, la seva muller i els seus fills van vendre una vinya al lloc de Socarrats, dins del terme del castell (Rafart, 1987, 150-152). Es coneix, a mitjan segle XI, un Bertran de Vallfraosa (Cabañero, 1996, 336, nota 161). Ja al 1088 el capellà Miró va donar a Santa Maria de Solsona un alou al castrum de Vallferosa (ibídem) i el 1092 sabem d'un Bernat Onofre de Vallfraosa que fa de testimoni en un altre diploma (Sanges, 1989, 277-278). El 1096 es dóna un alou a Torredenegó, que afrontava amb Vallferosa (Cabañero, 1996, 336).
D'acord amb dos diplomes del 1068 i el 1072, el castell era propietat d'Arnau Mir de Tost (Cabañero, 1996, 337). Quan va morir, va passar a mans de Guerau Ponç, qui el 15 d'abril de 1108 va donar l'església de Sant Pere de Vallferosa a la canònica de Solsona (Cabañero, 1996, 337). Després va anar a mans dels Ribelles i entrà a formar part del vescomtat de Cardona.
Ja al segle XII, concretament el 1101, unes vinyes "infra terminos kastri Valli Frauose" són venudes i donades per Bernat Ramon a Santa Maria de Solsona (Rafart, 1987, 150). El 1103 el castell se cita en una donació de Gerau Ponç i la seva família a Santa Maria de Solsona un altre cop, tot i que segons Rafart, els donants són Ramon Rotllan i la seva muller, i van donar a Santa Maria de Solsona l'església de Sant Pere (Rafart, 1987, 151).
L'any 1131 Vallferosa surt com a afrontació d'un alou que Ferrer dóna a Santa Maria de Solsona (Rafart, 1987, 151). El 1167 el prohom Berenguer de Vallferosa signa en un document de pau i concòrdia entre Arnau de Cardona i els seus sogre i cunyat, Bernat de Claret i Berenguer.
En aquest segle Pere Sanç deixa a la seva filla l'honor del castell de Vallferosa en el seu testament. L'any 1195 s'esmenta en la venda d'un mas (Rafart, 1987, 151). Entre 1195 i 1200 Pere de Vallferosa apareix en diversos documents relacionats amb el bisbat de Solsona, així com en un document de 1218.
L'any 1196 Ramon Ribelles i sa mare venen i donen a Bernat i la seva muller el castell de Vallferosa i el seu terme. El 1229 Pere i la seva esposa Ermessèn el venen a Ramon de Besora amb tot el que posseïen en el castell. L'any 1260 Berenguer de Bescaran en el seu testament ordena vendre els castells de Vallferosa i Vilaplana als seus marmessors Pere de Berga i Galceran de Santafè a fi i efecte de poder pagar deutes.
Bernabé Cabañero cita que a l'Arxiu de la Corona d'Aragó hi ha una interessant collecció de plets entre Jaume II i Alfons II de Barcelona contra Raimon Folch de Cardona, per haver exercit el segon la jurisdicció criminal del castell de Vallferosa. És una documentació datada entre el 1327 i el 1331, quan el senyor del castell era Bernat del Brull (Cabañero 1996, 337-338).
En un moment no determinat del segle XIV, el castell va passar a mans dels Brull d'Osona.
Un document notarial de 1369 diu que el cavaller Bernat de Camporrells, senyor del castell de Biosca, i Bertran de Pinell, senyor del castell de Valldan i Castellar, eren tutors testamentaris de Bernardí i Ramonet, fills pupils de Macià del Brull, difunt senyor dels castells de Vallferosa, Brull i Múnter (Cabañero, 1996, 152). L'any 1375 Vallferosa va entrar a formar part del comtat de Cardona. Segons Pladevall, el 1406 el cavaller Ramon del Brull n'era senyor i castlà. El 1623 Mília de Ferrera apareix com a baronessa de Vallferosa.
Com podem veure la documentació diplomàtica publicada fa referència a les diferents transaccions que s'han fet del castell, el lloc o espais relacionats amb Vallferosa, però no tenim dades que ens parlin del procés constructiu.

Com ens han explicat aquesta torre els diferents autors que se n'han ocupat:

La torre segons B. Cabañero:

Cabañero en fa una descripció tot marcant tres grans fases o moments constructius. Cap al 970 data la gemació de l'anella interna de la torre, de planta circular similar a les de Coaner i Fals. Devia tenir uns 23 metres d'alt i una planta d'11,58 m2, amb un diàmetre interior de 3,84 metres. La porta d'accés devia ser elevada, similar a la de Coaner. Té brancals de carreu i s'hi veuen les traces de la porta. Suposa que tenia llinda de fusta i timpà de maçoneria, ara perduts. No devia tenir pollegueres.
Devia ser una construcció de quatre nivells i terrassa sustentades sobre reclaus a l'interior del cilindre. Com a element innovador marca una latrina oberta al mur, de 2,23 metres d'alt a l'embocadura i 1,81 al fons. Es cobreix amb volta feta d'encofrat. Al fons hi ha un albelló i damunt seu, dos retalls per instal·lar la placa del seient. Des del punt de vista constructiu Cabañero apunta que "esta primera torre fue levantada desde el suelo con un encofrado, pudiéndose ver en el agujero practicado en época posterior en la zona suroeste la faz exterior de este núcleo primitivo en el que destaca la disposición de los mampuestos en opus spicatum."
Al darrer decenni del segle X es devia construir l'ampliació, s'aixecà una anella exterior amb un regruix d'uns dos metres d'amplada i s'assolí una alçària d'uns 30 metres. La nova porta d'accés s'aixeca sobre el cingle, la qual cosa li dóna una major protecció que la de la porta interior, a 7,78 metres d'alçada. Interiorment s'estructura un model en colze i desnivell de 1,66 metres. És una porta petita, amb llinda de pedra i arc de descàrrega en ferradura que es pot comparar amb la del castell de Sant Pere de Ribes, datada al 900. S'hi van marcar les traces dels brancals.
En un moment no determinat hom va obrir un forat que comunicava directament amb la porta interior (que és l'accés actual, tancat amb una reixa de ferro). Sobre les dues portes es va deixar una reserva d'espai en forma de xemeneia on hi ha dues represes, i que acaba en la volta d'un dels cadafals de la part inferior de la torre. Ho interpreta com una caixa d'escala.
Quant als cadafals o lladroneres, són obertures estretes cobertes amb volta feta d'encofrat. A cada costat hi ha sengles reserves d'espai (que aparenten espitlleres des de l'exterior) que són l'empremta de les proteccions de fusta, i que suposa obertes per dalt. Es disposen en dos nivells (Fig. 1).Fig. 1. Axonometria i secció de la torre de Vallferosa publicada per B. Cabañero i dibuixada per J. Aguirre Estop (Cabañero 1996 i 1998)
També observa una petita cambra trapezoïdal coberta amb volta i planteja una possible latrina al costat nord que devia ser condemnada per la cúpula de carreus construïda posteriorment. La terrassa devia ser una construcció protegida per 16 merlets (3 perduts) "de aspecto denticular". A l'oest hi ha un petit desguàs.
La tercera fase diferenciada per Cabañero es forma per diferents elements que data al segle XI. En primer lloc, la cúpula que folra la cambra de combat, feta amb carreus de grans dimensions, desbastats i acabats amb punxó. La seva construcció devia condemnar la hipotètica latrina del pis superior i tancar el nivell de dalt de cadafals, deixant tan sols unes petites obertures. Per poder accedir a aquest nivell Cabañero interpreta els forats del mur com la base d'un nou pis de fusta que habilitava el pas a l'estança trapezoïdal esmentada més amunt. En un moment indeterminat la seva volta es va obrir per donar pas a la terrassa. També es va fer "el recrecimiento de la planta baja mediante mortero hidráulico". A més es va construir una volta (sitja o cisterna) a la planta baixa, que va implicar pujar el nivell del primer pis, que es va haver d'aixecar quatre graons; també es van construir tres arcs diafragma en els corresponents pisos interiors, al nivell de les diferents represes.
Finalment, en una data indeterminada hom va construir una escala de cargol feta de maçoneria que es manté parcialment, i amb un tram sobre el darrer trespol, que es conserva en un dels costats i que data del segle XI (Cabañero, 1996, 336-344).

Consideracions finals:

La intervenció a la torre de Vallferosa va permetre l'extracció d'una mostra de fusta del cadafal corresponent a l'escala intramural. Aquesta va ser analitzada pel Laboratori de Datació per Radiocarboni de la Universitat de Barcelona gràcies al conveni que té signat amb el Servei d'Arqueologia de la Generalitat
de Catalunya. Els resultats de l'analítica de carboni 14, feta pel Dr. Joan Salvador Mestres, ens han donat una cronologia calibrada més que interessant i suggeridora: entre el 690-750 (22 %) i 762-887 (73,1 %) que marquen un
95,4 % de versemblança (cfr. Mestres, 2010, 2011). L'acceptació d'aquesta datació trenca clarament amb les propostes cronològiques de la construcció de l'anella exterior de la torre. I és llavors quan entren els dubtes: és una fusta
reaprofitada, és a dir més antiga i per això la cronologia és diferent a la proposada pels diferents autors? Pesa més l'argument d'autoritat que no pas una analítica? Podríem dir que en un context urbà es pot acceptar l'aprofitament de la fusta, però es fa difícil de creure en un de rural, de muntanya i boscós: és més fàcil tallar un roure que no pas reciclar fusta antiga
o vella. (Fig. 15) També podem parlar de mostra contaminada o d'un error de les analítiques. En un laboratori contrastat? Recentment Quirós apuntava
que la datació radiocarbònica dels segles V, VIII, XI i XIV no permet precisar més enllà de 2 o 3 generacions (Quirós, 2008). El cert és que amb una sola datació radiocarbònica cal serprudents.
Però vet aquí que les quatre datacions de carboni 14 fetes en mostres de la torre interior de Santa Perpètua de Gaià (Conca de Barberà)
ens han donat també una proposta cronològica
que també trenca amb les propostes de Cabañero i la literatura arqueològica dels darrers anys. En aquest cas ens trobem amb una torre de planta triangular amb una primera fase datada cap a finals del segle X i una segona,
de regruiximent de murs i augment d'alçada de principis de segle XI, si seguim Cabañero (1996, 316-319).

Les anàlisis del CEDAD - Centro di Datacione e Diagnostica de la Università
del Salento (Brindisi) han donat la sorpresa: les datacions calibrades són: 420-620 (95,4 % de probabilitat), 660-870 (95,4 %), 540-640 (95,4 %) i 610-780 (95,4 %). Veiem que ens movem entre el segle V i IX, però totes coincideixen
en el tram del segle VII.
La sèrie analítica de Vallferosa és petita, un sol fragment. Però comptem amb més mostres que esperem que aviat es puguin analitzar: de l'encofrat de la volta de la latrina, és a dir en relació amb la construcció de l'anella interior;
de la porta de l'anella exterior, del segon trespol de l'escala intramural, sense oblidar la important quantitat de fusta que encara hi ha en els encastaments dels cadafals, en el tercer trespol o en l'escala de guix de l'anella inte rior.
A més, les analítiques que està fent l'equip del Dr. Màrius Vendrell permetran marcar les diferències, si és que n'hi ha, entre els morters de l'anella exterior i els de la interior.
Si efectivament podem confirmar la datació de segle VIII-IX se'ns obren un seguit d'interrogants que fan d'aquesta torre una construcció fins i tot intrigant. La definició de Vallferosa com una torre feta per a la línia de defensa del
comtat d'Urgell quedaria potser suspesa. Es podria pensar que realment era una obra de la línia de defensa andalusina dels darrers estreps de la marca superior a les planes de la Segarra i territoris defensats per les fortificacions que pivoten al voltant de madina Larida i Balagui (Balaguer)?
Si és així i prenem Vallferosa com una torre andalusina o de l'òrbita andalusina, com interpretem, per exemple, Lloberola i Ardèvol? En el primer cas, l'arqueologia va definir una primera fase consistent en una torre de planta rectangular i una reserva tancada al seu costat. L'obra es va datar al segle IX, però els seus excavadors semblen decantar-se cap a un origen no andalusí: "Si bé les fonts escrites parlen, al segle VIII-IX, de la zona d'Ardèvol com d'un indret o terra de ningú, límit entre el món musulmà, al sud, i el cristià, al nord, pensem que cap al segle IX hi va haver alguns punts d'avançada cristiana al voltant d'aquesta zona (torres de guaita), que no implicaven, però, una estabilització de la zona. Així ens ho demostra el cas d'Ardèvol. Al voltant del segle IX es construeix una torre de maçoneria, consistent en una torre de secció rectangular i un recinte adossat on es refugiaven els pocs habitants d'aquells indrets i s'aixoplugaven els animals."
És interessant que la intervenció arqueològica va localitzar evidències d'incendi que es relacionen amb fets violents al voltant de la famosa revolta d'Aissó el 826-827 (González, Markalain, 1991). Però també podríem pensar en una torre andalusina violentada per accions dels carolingis o comtals.
Si l'anella exterior és dels segles VIII-IX, quina seria la cronologia de la interior? Si acceptem que hi ha dues fases separades en el temps, ben bé ens podem trobar a finals de l'antiguitat tardana o poc després de la conquesta arabomusulmana. Si acceptem una mateixa cronologia de les dues, també es
fa difícil el seu enquadrament en el discurs fins ara vigent. Caldria, per aquest motiu, tant la cronologia com l'adscripció de força elements de l'anomenada frontera del Riubregós.
Fins ara s'han datat cap al segle X, com a obra comtal, tot i que de fa anys es veu l'existència de construccions militars andalusines: Ponts, Torà, Castellfollit de Riubregós, torre del Cargol... Però les característiques constructives són relacionables amb Vallferosa? (Giralt, 1986). La realitat és que en els darrers anys moltes d'aquestes adscripcions culturals i cronològiques han estat objecte de revisió, no sense polèmica (cfr. Martí 2008).
Recentment, una altra torre presa com a obra del segle X, la de Sant Pere de Ribes, amb un magnífic arc de ferradura, ha estat estudiada de bell nou per N. Salazar i J. Sales i plantegen que pugui ser una obra andalusina aixecada
"durant la primera meitat del segle X, i no amb anterioritat, en previsió que la frontera cristiana, en aquells moments alguns quilòmetres més al nord, es desplacés cap al sud" (Salazar, Sales 2011, 47; cfr. Adell, Riu, 1980). Però hi ha alguns detalls que no se'ns han d'escapar. En primer lloc la ubicació de la torre en un punt enclotat, en una vessant, quan si fos una obra aixecada per al control de territori, andalusí o no andalusí, potser hauria de ser plantejada en un punt més alt, amb molta més visual i amb possibilitats d'interconnexió visual
amb altres punts. A més és una torre amb espais destinats a magatzem i apta per a l'ús residencial, com marcarien les latrines. La seva ubicació controla perfectament un pas natural de les planes de Guissona cap al Solsonès, mitjançant una vall per on passa una carrerada.
Per altra banda, el terme de Torà és arqueològicament molt ric, amb jaciments tant de tipus funerari com fortificacions, per posar dos casos eloqüents, que apunten a una continuïtat de poblament des de l'antiguitat tardana fins a
la conquesta feudal (Coberó, Garganté, Oliva, Ros, 2000 pàssim).
La torre de Vallferosa, amb aquesta ubicació, com la de Santa Perpètua amb els resultats de les datacions ens obren nous interrogants que caldrà respondre. Visigòtiques? Andalusines? Carolíngies? Comtals? O res d'això. Potser ens estem trobant amb estructures d'organització del territori de tradició antiga que queden entremig de dues realitats, el món de l'òrbita andalusina
i el controlat primer pels carolingis i després pels feudals. Les tècniques constructives de Vallferosa són les mateixes que es veuen
a Balaguer o a la propera torre del Cargol? Són les que hauríem de localitzar en les fortificacions carolíngies i les primeres comtals? Podem dir-ne res quan trontollen les seves cronologies: Santa Perpètua, Ardèvol, Artés, Biosca,
Coaner, Gelida, Tona...? Fa la impressió que el millor a fer és replantejar el discurs històric que ha volgut enquadrar aquest període incert, obscur i intel·lectualment excitant, i tornar a començar a estudiar aquestes fortificacions
des d'una perspectiva potser polièdrica, que ens portarà a noves preguntes -tal vegada no contestables de moment- i fer-les lluny dels plantejaments i apriorismes que tant ens serveixen per no caure en la por d'equivocar-nos,
i que per comoditat, autoritat, prudència... ens porten al parany de l'error històric. El temps ho dirà i esperem que ben aviat aquests balboteigs
tinguin ja una estructura lògica molt més sòlida.
De fet, en els darrers anys s'estan replantejant les filiacions cronològiques de no poques construccions religioses, especialment esglésies, necròpolis i torres aparentment isolades,que poden marcar una realitat històrica prèvia a l'expansió feudal. En el cas del Penedès, per exemple, cal tenir en compte les observacions de J. Gibert (2006), o el que ens apunten altres treballs sobre necròpolis (Menchon 2011), i l'arquitectura de l'antiguitat tardana i primers
segles de l'època feudal (Adell, Menchon, 2005).

Bibliografia:

ADELL, J. A.; RIU-BARRERA, E. (1980). "La torre de l'alta edat mitjana de Ribes (Garraf)". Quaderns d'Estudis Medievals, núm. 2, Artestudi Edicions, p. 87-93.
ADELL, J. A; MENCHON, J. (2005). "Les fortificacions de la frontera meridional dels comtats catalans o les fortificacions de la marca superior d'Al Andalus". Lambard, núm. 17, 2004-2005, p. 65-85.
AGUIRRE ESTOP, J. J.; CABAÑERO SUBIZA, B. (2009). "Memoria de restauración de la torre de Vallferosa (La Segarra, Lleida)". Artigrama, núm. 24, 2009, p. 701-731.
ARAGUAS, Ph. (1979a). Recherches sur les châteaux des marches de Catalogne et Ribagorce, 950-1100. Tesi de Tercer Cicle, Universitat
de Bordeus III (inèdita).
ARAGUAS, Ph. (1979b). "Les châteaux des marches de Catalogne et Ribagorce (950-1100)", Bulletin monumental, 137-III, p. 205-224.
BARAUT, C. (1982). "Els documents dels anys 1010-1035 de l'Arxiu Capitual de la Seu d'Urgell". Urgellia V, p. 7-158.
BERGA, V. (2001). "Torà". Ilerfarm. Informatiu del Col·legi de Farmacèutics de Lleida, Lleida, núm. 32, IV època, any 2001, 2n. quadrimestre, p. 18-24.
BOLÒS; J. (1987a). "L'arquitectura civil i militar." A: Catalunya Romànica. Vol. 13: El Solsonès - La Vall d'Aran. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 77-78.
BOLÒS; J. (1987b). "Torre de Vallferosa". A: Catalunya Romànica. Vol. 13: El Solsonès - La Vall d'Aran. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 152-153.
BOLÒS; J. (1998a). "L'arquitectura civil i militar i l'arqueologia". A: Catalunya Romànica. Vol. 27: Visió de síntesi. Restauracions i noves troballes, p. 1998, 19-59.
BOLÒS; J. (1998b). "Torà. Torre de Vallferosa." A: Catalunya Romànica. Vol. 27: Visió de síntesi. Restauracions i noves troballes, p. 221.
BOLÒS, J. (2001). "Fortificaciones y organización del territorio en la marca o frontera catalana durante los siglos IX-XII". A: IV Curso de Cultura medieval. Seminario: la fortificación medieval en la Península Ibérica. (Aguilar de Campóo 1992). Aguilar de Campóo: Fundación de Santa María la Real, p. 101-123.
BOLÒS, J. (2004). Els orígens medievals del paisatge català. L'arqueologia del paisatge com a font per a conèixer la història de Catalunya.
Montserrat: Publicacions de l'Abadia de Montserrat.
BOLÒS, J.; FITÉ, F. (1994). "Força de l'Estany (o torre del Cargol)". A: Catalunya Romànica. Vol 7: La Cerdanya. El Conflent. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 422-424.
BURON, V. (1989). Castells romànics catalans. Guia. Barcelona: Mancús.
CABAÑERO, B. (1987). "Los castillos catalanes de los siglos IX y X. Problemas de estructuras y de técnicas constructivas." XXXIV Corso di Cultura sull' Arte Ravenante e bizantina Ravena, 85-117.
CABAÑERO, B. (1993). "Los castillos catalanes del siglo X: circunstancias históricas y problemas arqueológicos". Artigrama: Revista del Departamento de Historia del Arte de la Universidad de Zaragoza, num. 10, p. 583-596.
CABAÑERO, B. (1996). Los castillos catalanes del siglo x: circunstancias históricas y cuestiones arquitectónicas. Saragossa: Institución Fernando
el Católico.
CABAÑERO, B. (1998). "La torre de Vallferosa (Segarra, Lérida): la obra maestra de la arquitectura militar de los reinos y condados hispanos del siglo X". Artigrama: Revista del Departamento de Historia del Arte de la Universidad
de Zaragoza, num. 13, p. 195-222.
CATALÀ, P. (1979). "Castell de Vallferosa". A: Els castells catalans. Barcelona, volum VI, 1a part, p. 32-35.
COBERÓ, J. (1982) "Vallferosa. Un terme ric en art i arqueologia". Muntanya, núm. 720, p. 61-62
COBERÓ, J. (1994). "Torre de Vallferosa." Portaveu (gener-febrer 1994), núm. 181 [Ponts], p. 19.
COBERÓ, J. El Castell de Vallferosa (inèdit). COBERÓ, J.; GARGANTÉ, M.; OLIVA, J.; ROS, J. (2000). Inventari del patrimoni arqueològic, arquitectònic i artístic de la Segarra. Volum 2: Torà. Hostafrancs: Fundació Jordi Cases i Llebot.
FITÉ, F. (1989). "Arquitecura militar y repoblación en Catalunya (siglos VIII al XI)". A: Actas del III Congreso de Arqueología Medieval Española, Oviedo 1989, vol. 1, 193-235.
FITÉ, F. (1993). Arquitectura i repoblació en la Catalunya dels segles VIII-IX. Lleida.
FONT, J. (1996). "Una aproximació a la ramaderiatranshumant a Catalunya: els camins ramaders". Revista d'Etnologia de Catalunya. Barcelona, núm. 8, p. 99-100.
FUGUET, J. ; PLAZA, C. ; HOFBAUEROVA, V. (2010). Els Queralt a Santa Coloma. Arquitectura, art i vida. Santa Coloma de Queralt.
GALTIER, F. (1986). "Les châteaux de la frontière aragonaise entre le préroman et l'art roman". Les Cahiers de Saint Michel de Cuxa, 17, p. 197-225.
GALTIER, F. (1987). "Les châteaux lombards de l'Aragon a l'aube de la castellologie romane. La Tour Ronde". Les Cahiers de Saint Michel de Cuxa 18, p. 173-198.
GALTIER, F.; CABAÑERO, B. (1985). "Los primeros castillos de la frontera de las Arbas y el Onsella. Problemas metodológicos". Boletín del Museo e Instituto Camón Aznar. XX, p. 59-85.
GIBERT, J. (2006). "Els inicis de l'edat mitjana (segles VIII-IX) al Penedès i el Baix Llobregat: una aproximació arqueològica". Butlletí de la Societat Catalana d'Estudis Històrics, núm. XVII, p. 65-84.
GIRALT, J. (1996). "Fortificacions andalusines a la Marca Superior: Balaguer". A: Setmana d'Arqueologia Medieval. Lleida: Institut d'Estudis Ilerdencs, p. 173-193.
GONZÁLEZ, J-R. I MARKALAIN, J. (1991). "La Torre d'Ardèvol (Pinós del Solsonès)". Quaderns Científics i Tècnics 3, Actuacions en el patrimoni edificat medieval i modern (segles x al xviii). Barcelona 1991, p. 287-290.
HERNÁNDEZ, F. X. (2003). Història militar de Catalunya, vol I, Barcelona.
MARTÍ, R. (ed.) (2008). Fars de l'islam. Antigues alimares d'Al-Andalus. Barcelona: Edar.
MENCHON, J. (2003). "Resultats de la primera campanya d'excavació del castell del Brull (Osona)". A: Actes del Congrés Els Castells Medievalls a la Mediterrània Nord-Occidental celebrat a Arbúcies els dies 5, 6 i 7 de març de 2003. Arbúcies: Museu Etnològic del Montseny, p. 483-490.
MENCHON, J. (2010). "Pervivències, continuïtats i discontinuïtats: el cristianisme a Catalunya entre l'antiguitat tardana i l'edat mitjana. Una visió arqueològica a partir de les necròpolis". A: GAVALDÀ, J.M; MUÑOZ,
A.; PUIG, A. (ed.). Pau, Fructuós i el cristianisme primitiu a Tarragona (segles i-viii). Actes del Congrés de Tarragona (19-21 de juny de 2008). Reus, Biblioteca Tàrraco d'Arqueologia, Fundació Privada Liber, 2010, p. 529-560.
MENCHON, J. (2011). "La torre de Vallferosa (Torà, La Segarra). Aproximació a la seva arquitectura i datació radiocarbònica". A: Actes del IV Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Tarragona 10 al 13 de juny de 2011. Tarragona: TAU 3, 2011, vol. 2, p. 769-782.
MENCHON, J. (2013). "Algunes fortificacions (islàmiques?) al sud de Catalunya. Reflexions, dubtes i provocacions." A: GIRALDEZ,
P.; VENDRELL, M. L'empremta de l'Islam a Catalunya. Materials, Tècniques i Cultura. Barcelona. Patrimoni 2.0, p. 57-106.
MESTRES, J. S. (2010). Datació per radiocarboni de fusta procedent de la torre de Vallferosa (Torà, La Segarra). Inèdit.
MESTRES, J. S. (2011). "La datació per radiocarboni de la torre de Vallferosa (Torà, La Segarra) i la valoració de la seva validesa". A: Actes del IV Congrés d'Arqueologia Medieval i Moderna a Catalunya. Tarragona 10 - 13 de juny de 2011. Tarragona: TAU 3, 2011, vol. 2, p. 783-792.
MONREAL, LL.; RIQUER, M. de (1965). Els castells medievals a Catalunya. Vol 3. Barcelona.
MORA-FIGUEROA, L. (1994). Glosario de arquitectura defensiva medieval. Cadis: Universidad de Cadiz.
QUIRÓS, A. (2009). "Las dataciones radiocarbónicas de yacimientos de época histórica. Problemas y experiencias de análisis en contextos de época medieval". Munibe 313-324 (Antropologia-Arkeologia; 60).
RAFART, Cl. (1987). "Castell de Vallferosa". A: Catalunya Romànica. Vol. 13: El Solsonès. La Vall d'Aran. Barcelona: Enciclopèdia Catalana, p. 150-152.
RIU, M. (1950). "Transhumància de la Vall de Lord a les comarques centrals de Catalunya". A: Actas y Comunicaciones de la I Asamblea Intercomarcal de Investigadores del Penedès y Conca d'Odena (Martorell, 1950). Martorell, p. 150-160.
RIU, M.; BOLÒS, J. (1986). "Observacions metodològiques, esquemes descriptius i notes de treball per a l'estudi de les fortificacions i castells medievals". Acta Medieævalia. Annex 3: Fortaleses, torres i guaites de la Catalunya Medieval [Barcelona], p. 11-24.
RUBIO, D.; MARKALAIN, J.; GONZÁLEZ, J. R. (1989). "Sobre la frontera cristiana en el Valle del Llobregós (Lérida)". Arqueología Espacial, núm. 13 [Teruel], p. 195-206.
SALAZAR, J.; SALES, J. (2011). El castell de Ribes. Passat i present d'un monument mil·lenari. Ajuntament de Sant Pere de Ribes.
SANGES, D. (1989). "Recull de documents del segle XI referents a Guissona i la seva plana". Urgellia III, p. 277-278.
SERRA VILARÓ, J. (1910). "Origen d'algunes localitats catalanes". Estudis Universitaris Catalans IV, p. 2-25.
TREPAT, E.; VILASECA, A (2010). Camins ramaders i transhumància a Catalunya. Recomanacions i propostes. Fundació del món rural [en línia]. http://www.fmr.cat/web3/documentacio/ACTIVITATS/Informe%20Transhumanciaok.pdf
VILÀ VALENTÍ, J. (1958). "La ramaderia a Catalunya".
A: SOLÉ SABARÍS, Ll. Geografia de Catalunya. Vol 1: Geografia general. Barcelona: Aedos, p. 447-457.