Croquis de la torre realitzat pel Sr. Aguirre

Pujada des de l'interior amb escales

Interior de la torre vist des de dalt
Probable únic sostre romànic en el seu estat original de tot Europa

Interior vist des de la primera planta

Pou

Inèdit sostre romànic i escala de la 4ª planta
Volta catalana

Moment de pujar per l'interior

Joan Massanés al Cim-Terrassa de la torre any 2000

Interior de les sageteres i part de la cúpula

Detall de la cumuna de la segona planta

Introducció

Si parlem de Vallferosa, forçosament ho hem de fer de la Torre; ja que a part de ser única, en moltes de les seves característiques, està considerada l'obra mestra de l'arquitectura militar europea del segle X.

És un miracle que hagi arribat als nostres dies en un estat  que encara permet la seva restauració, rehabilitació i estudi. Més si tenim en compte que d'aquesta època, i concretament de l'art pre-romànic i romànic, hi ha poquíssimes obres que hagin sobreviscut sense haver estat modificades.
No podem dir el mateix de les demés dependencies del Castell de Vallferosa de les quals pràcticament no en queda ni rastre i que amb tota probabilitat es va aprofitar la pedra per construir l'església i cases del poble.
La torre va evolucionar a residencia senyorial. La edificació, avui desapareguda tenia uns 11 metres d'alçada, i segurament va tornar a utilitzar com a unió interna a la torre, el que avui és l'esvoranc prop de l'entrada i que està a l'alçada de l'entrada de la primitiva Torre del segle X. Tot el conjunt formava el Castell de Vallferosa.

Com totes les fortaleses de l'època, va anar canviant d'amos i quan, al segle XIV, es creà el ducat de Cardona en passaria a formar part. Posteriorment va perdre importància i en adquirir la vivenda major rellevança, el senyoriu traslladà la residència a la masia de Clavells. Clavells, junt amb Comabella, Can Rafel, Sant Pere i El Mas de Sant Pere (avui terme de Biosca però parròquia de Vallferosa), El Solé, Les Freixes, Casanova, El Puig, Marquilles, La Sisquella... són autèntiques joies de masies, però que caldria restaurar.

En comparació a l'art romànic, el pre-romànic està molt poc estudiat, i poc  reconegut. Hem de buscar-ne els motius principals en la falta de documentació i en les poques obres que han arribat als nostres dies en bones condicions. Però, poc a poc, hom s'adona de la gran importància que ha tingut, i de què la història europea  no es pot escriure sense aquestes planes.

Els seus orígens

Els primers nuclis de resistència a la Península Ibèrica al poder islàmic van tenir un caràcter molt local i aprofitant les proteccions que oferien els rius, els entrants del mar, les muntanyes, els boscos i els penya-segats inaccessibles. Al començament, les defenses construïdes contra l'Islam no passaven de munts de terra, estacades i fossats provisionals . A més, com és lògic, s'aprofitaven també les coves i galeries naturals per a refugi i defensa.

Els primers esforços encaminats a la construcció de castells van sorgir del fet d'aprofitar i transformar les grutes naturals, que ja de per si presentaven una bona situació per a la defensa i/o control de camins o passos.

Molt aviat, quan es consolidava el control d'un lloc que es considerava estratègic, es va anar creant una línia de fortificacions o frontera, on inicialment s'hi edificava una mena de torre. Aquestes torres, al principi, eren construïdes amb materials senzills (normalment tàpia o fusta), que més tard, als segles X i XI, van ser substituïts per altres materials més duradors (morter i pedra). Primer les torres es feien quadrades, però més tard es va veure que rodones oferien més possibilitats, sobretot de resistència i visibilitat; així algunes torres quadrades van ser revestides rodones, com és el cas de la torre d'Ardèvol.

Amb el pas del temps no solament es van canviar els materials i la fisonomia, sinó que segles més tard es van afegir altres construccions a les torres. Així tenim que les torres amb una muralla externa són el prototipus de castell dels segles XIII i XIV. A aquest conjunt, s'hi van sumar pati d'armes, estables, capella, cisterna, forn, sitges... fins que, a partir del segle XVI, esdevingueren palaus-residències.

Les torres de guaita solien formar part d'una xarxa defensiva organitzada i es comunicaven visualment amb les més properes i amb totes en cadena, mitjançant signes, foc, fum, colors...

La Torre de Vallferosa, també anomenada Torre dels Moros, es pot considerar l'obra mestra de l'arquitectura militar europea del segle X. També la podem considerar com la torre que, complint amb les funcions militars, ja comença a contemplar les característiques d'habitacle.

Originalitat i repercussió

De ben segur que la Torre de Vallferosa és l'única edificació que resta en peu des del primer mil·leni, amb unes dimensions i característiques similars (molt ben conservada i molta alçada en relació amb els anys i poca base que té).


Original sistema defensiu

Les espitlleres (l'aparell defensiu estava al quart pis) tenien un sistema inèdit, ja que eren molt grans i estaven protegides per unes fustes que s'unien al front en diagonal i que permetien disparar per damunt i defensar l'edificació pel forat que deixaven a la base, el qual a la vegada es podia tapar amb un altra fusta per tal que el defensor s'hi situés i tingués més possibilitat de tir i visió.


Sagetera

Aquestes construccions, que van ser tan típiques en aquesta zona i que es van estendre des de la costa fins al país basc, van ser precursores de tota la castellologia europea.

Naixement de Catalunya -La Senyera-

Tots els historiadors acostumen a donar nom i data al naixement de Catalunya:
-El Comptat de Barcelona
-Compte Guifré el Pelós
-El Casal de Barcelona
-El Compte Guifré II
-L'abat Oliva
-El Compte Borrell
-El Compte Borrell II......
-Anys 801, 885, 985, 1018.....

Caldria tenir en compte també la forma:
Segurament, Catalunya mai hagués existit sense el sistema defensiu que es va crear. Aquest sistema va mantenir una frontera molt sòlida que va tenir el poder islàmic a ratlla durant molts segles. Basant-se en unes novedoses fortaleses constuïdes de manera que eren, per la època, pràcticament inexpugnables i indestructibles, van permetre la reploblació i defensa del territori d'una manera senzilla i eficaç. En qüestió de moments, permetien la comunicació de qualsevol esdeveniment o convertien a una zona de pagesos en un baluard militar. Sens dubte les torres de defensa, vigilància i comunicació van ser l'ànima de la reconquesta i del naixement de Catalunya.

La progressiva independització del poder franc fa que els castells (torres) passin a ser centres administratius i de control per governar el territori amb els seus termenats, jurisdicció i població.
La possessió d'un castell era d'un senyor, el qual tenia un domini pràcticament absolut en el seu territori i sobre la seva població (naixement de la feudalització). Per damunt d'aquest només hi ha la figura del comte, que exerceix de sobirà.

No serà fins l'annexió de Catalunya-Aragó amb Castella quan apareixeran els títols nobiliaris al nostre país. Llavors el Senyor de Vallferosa passarà a anomenar-se Baró de Vallferosa.

La senyera catalana podria reflectir aquest fet amb el dibuix d'una torre.

Els peixos.
De gairebé totes les fortaleses importants expliquen la mateixa història i Vallferosa no havia de ser menys:
Aquestes fortaleses eren gairebé inexpugnables. Una de les poques maneres de vèncer-les era rodejar-les de manera que esgota-se'n els queviures i l'aigua.
Conten que en certa ocasió desprès d'un intens i infructuós atac, els atacants van decidir de acampar vora la torre tot esperant que els de dins acabessin rendits per falta d'aliments i aigua. Els dies i les setmanes passaven, els enemics inquiets i estranyats van provar d'atacar pensant que els de dins ja eren morts o molt dèbils, però van ser repel·lits amb contundència, en acabar des del cim de la torre van llençar un peix fresc com a senyal que el seu aprovisionament estava al dia. Evidentment l'enemic va marxar boi capplà.

La tradició diu que dins del pou de la torre i podia haver l'inici del passadís secret que portava al riu. Però el més segur és que el passadís sortís d'alguna dependència de la resta del castell (cuina, celler,...) i el pou fos utilitzat com a tal o magatzem i més tard com a presó.